La tierra está desierta y vacía

Un matí de finals de juny em va arribar un correu electrònic. Sònia Villegas estava preparant una exposició de Ramon Herreros, la primera en molt de temps. Feia pocs dies havia estat al seu estudi escollint els quadres amb ell. Una amiga i jo els ajudàvem a moure’ls, escoltant per què un quadre sí i per què un altre no. El correu era d’ella. Em proposava escriure el text del catàleg que s’havia de fer. La meva primera reacció va ser de sorpresa, després de dubte. Ho vaig comentar amb en Ramon i ell em va dir que, si em venia de gust, ho fes. En els més de quaranta anys que Ramon porta exposant, mai ningú m’havia demanat un text. Em semblava lògic: estic massa a prop de la seva obra i d’ell mateix. Però precisament això havia portat la Sònia a pensar en mi. Finalment vaig acceptar. Els onze quadres que es presenten a El Principal de Còrsega han estat seleccionats amb molta cura per mostrar l’evolució d’una pintura que va passar de l’abstracció a la figuració sense deixar de ser recognoscible i personal. El més antic és de 1989, una abstracció on ja aleteja el desig de la figuració en aquella fulla negra que flota a la part superior. Hi ha un altre quadre abstracte, de 1992; és una de les peces de “El axioma de María”, títol suggerent d’una sèrie presentada a la Galeria Maeght de Barcelona el 1992. Dues pintures dels anys noranta representen el salt de l’abstracció a la figuració. Són dues obres figuratives, però en absolut naturalistes. “La espera – I”, de 1995, mostra una dona asseguda en el buit llegint un llibre. Dos colors dominen el quadre: els tons grisos del fons sobre els quals destaca il·luminada la figura que espera. “La tierra está desierta y vacía”, de 1997, és per a mi una de les peces més importants de l’obra de Ramon. La dona adormida que somia, coberta amb un mantell del color de la terra amb una palmera sobre un fons blau, és un dels seus quadres més misteriosos i fascinants. “La ofrenda de Turín – IV”, amb data de 2001, és una de les seves obres més serenes. No et cansaries mai de mirar aquell gos adormit als peus d’una dona asseguda i tranquil·la. En canvi, els dos quadres que porten el nom d’“Alicia”, de 2002-2003, són retrats valents d’una dona orgullosa de ser-ho, una dona de la qual Ramon sap captar el poder i la força. Si la figuració ja aletejava en el primer quadre, a “Constelaciones”, de 2004, és l’abstracció la que intenta obrir-se pas en una combinació màgica entre una magrana, la fruita més sagrada, i la constel·lació d’Orió brillant en el cel nocturn de primavera. Màgia, misteri, alguna cosa sagrada és el que veiem, des del seu títol, a “La cazadora de rocas”, de 2003-2004, un quadre físic, tangible, on la sensualitat i humanitat del model es recolzen en la solidesa estructural d’una roca. Les dues últimes pintures escollides per a aquesta exposició són dels anys 2011 i 2013. Són quadres arquitectònics. “Monasterio de Leyre” convida a parlar en silenci i a refugiar-se sota l’arbre negre, potser escoltant un llunyà cant gregorià. “El árbol filosófico” reuneix la forma quadrada d’un edifici i la forma orgànica d’un arbre sec. La conjunció justifica plenament el títol de l’obra. No sóc crítica d’art, per això la meva aproximació a la pintura és emocional, fins i tot sentimental. Agraeixo molt a la Sònia que hagi escollit aquests quadres i que m’hagi donat l’oportunitat de compartir un pensament que fins ara només guardava per a mi. Aquesta no és una exposició antològica, ni ho pretén, però sí una exposició que retorna al públic els molts Ramon Herreros que hi ha hagut en aquests quaranta anys. Els que el coneixen el reconeixeran; els que el descobreixin per primera vegada, potser no l’oblidaran. Núria Vidal