Del 14 de novembre de 2025 al 14 de març de 2026
“Un matí de finals de juny em va arribar un mail. Sònia Villegas estava preparant una exposició de Ramon Herreros, la primera en molt de temps. Feia pocs dies que havia estat a l’estudi escollint els quadres amb ell. Una amiga i jo els ajudàvem a moure’ls, escoltant perquè un quadre sí i perquè un altre no. El correu era d’ella. Em proposava escriure el text del catàleg que es faria. La meva primera reacció va ser de sorpresa, seguida de dubte. Ho vaig comentar a en Ramon i ell em va dir que si em venia de gust, ho fes. En els més de quaranta anys que fa Ramon que exposa mai ningú m’havia demanat un text. A mi em semblava lògic, estic massa a prop de la seva obra i d’ell mateix. Però això era precisament el que havia portat la Sònia a pensar en mi. Al final vaig acceptar.”
Amb aquestes paraules, Nuria Vidal, crítica de cinema i companya de vida del barceloní, posa el fermall inicial a Ramon Herreros: La terra està deserta i buida. Des de 1982, quan l’artista ja esbossa aletejos en la figuració, encara que es reafirmi en la seva abstracció amb la presentació de El axioma de María en la Galeria Maeght de Barcelona 10 anys després; la serenitat de dones fortes i valentes, un absolut toc naturalista i la sensualitat onírica s’obren pas amb gràcia i elegància fins avui en dia.
“Els onze quadres que es presenten a El Principal de Còrsega estan seleccionats amb molta cura per mostrar l’evolució d’una pintura que va passar de l’abstracció a la figuració, sense deixar de ser reconeixible i personal. El més antic és del 1989, una abstracció on aleteja ja el desig de la figuració en aquest full negre que flota a la part de dalt. Hi ha un altre quadre abstracte, del 1992; és una de les peces d’El axioma de María, títol suggeridor d’una sèrie presentada a la Galeria Maeght de Barcelona el 1992.
Dues pintures dels anys noranta representen el salt de l’abstracció a la figuració. Són dues obres figuratives, però gens naturalistes. La espera – I, del 1995, mostra una dona asseguda en el buit llegint un llibre. Dos colors dominen el quadre, els tons grisos del fons sobre el qual destaca il·luminada la figura que espera. La tierra está desierta y vacía, del 1997, és per a mi una de les peces més importants de l’obra de Ramon. La dona adormida que somia, coberta d’un mantell del color de la terra amb una palmera sobre un fons blau, és un dels seus quadres més misteriosos i fascinants.
La ofrenda de Turín – IV, amb data 2001, és una de les seves obres més serenes. No et cansaries mai de veure aquest gos adormit als peus d’una dona asseguda i tranquil·la. En canvi, els dos quadres que porten el nom d’Alicia, del 2002-2003, són retrats valents d’una dona orgullosa de ser-ho, una dona de la qual Ramon sap captar-ne el poder i la força.
Si la figuració aletejava al primer quadre, a Constelaciones, del 2004, és l’abstracció la que intenta obrir-se pas en una combinació màgica entre una magrana, la fruita més sagrada, i la constel·lació d’Orió, brillant al cel nocturn de la primavera. Màgia, misteri, quelcom sagrat és el que veiem, des del seu títol, a La cazadora de rocas, del 2003-2004, un quadre físic, tangible, on la sensualitat i humanitat de la model es recolzen en la solidesa estructural d’una roca.
Les dues darreres pintures escollides per a aquesta exposició són dels anys 2011 i 2013. Són quadres arquitectònics. Monasterio de Leyre convida a parlar en silenci i aixoplugar-se sota l’arbre negre, qui sap si escoltant un cant gregorià llunyà. El árbol filosófico aplega la forma quadrada d’un edifici i la forma orgànica d’un arbre sec; la conjunció justifica plenament el títol de l’obra.
No sóc crítica d’art, per això la meva aproximació a la pintura és emocional, fins i tot sentimental. Agraeixo molt a la Sònia que hagi triat aquests quadres i també li agraeixo molt que m’hagi donat l’oportunitat de compartir pensaments que fins ara només guardava per a mi. Aquesta no és una exposició antològica ni ho pretén, però sí és una exposició que torna al públic els molts Ramon Herreros que hi ha hagut en aquests quaranta anys. Els que el coneixen el reconeixeran; els que el descobreixin per primera vegada, és possible que no l’oblidin.”